Utopia, terra de ningú

La utopia és com una obra de teatre que mai no acaba. Els seus guionistes tenen la difícil tasca d’escriure l’argument més just per a tots els presents. Els personatges han de tenir un comportament perfecte per tal que tot surti tal i com està pensat. Els espectadors saben que presenciaran una ficció anhelada per tots, i per això quan s’aixequin de la butaca desitjaran que no hagi estat només un somni. El director de l’obra sap, igual que els actors, que allò que es viurà aquella nit serà únic i màgic, ja que ningú no hi podrà tornar mai més. Aquesta barreja de ficció, desig i imperfeccions és el que origina les nostres particulars utopies. I quan haguem reunit tots aquests ingredients, l’espectacle podrà començar. Amunt el teló!

Què és la cultura?

“Els joves no són tontos. Perceben la maldat en l’aire encara que no la comprenguin. Es resenteixen del seu incert futur econòmic i els problemes que la generació actual els hi està deixant. Opinen que l’educació que reben no es relaciona amb les seves necessitats, ja que no els hi garantitza res, ni una feina ni una cultura satisfactòria” (Mark Oliphant, físic nucelar i humanista australià) 

A primer cop d’ull la paraula “cultura” pot semblar una paraula inofensiva i fàcil d’entendre, però serà al voler definir-la quan ens adonarem de les grans incerteses que presenta –i sempre ha presentat-. Quan Oliphant parla de “cultura satisfactòria” està englobant moltes coses, el conjunt de les quals pot arribar a condicionar el benestar o l’status social d’una persona en l’actualitat. Però si preguntem què és cultura a un monjo budista, a un artista del Renaixement o a un ciutadà de l’antiga Roma, obtindrem respostes molt diferents. Això és perquè “cultura” és una paraula genèrica que té tantes definicions com intents de definir-la.