Utopia, terra de ningú

La utopia és com una obra de teatre que mai no acaba. Els seus guionistes tenen la difícil tasca d’escriure l’argument més just per a tots els presents. Els personatges han de tenir un comportament perfecte per tal que tot surti tal i com està pensat. Els espectadors saben que presenciaran una ficció anhelada per tots, i per això quan s’aixequin de la butaca desitjaran que no hagi estat només un somni. El director de l’obra sap, igual que els actors, que allò que es viurà aquella nit serà únic i màgic, ja que ningú no hi podrà tornar mai més. Aquesta barreja de ficció, desig i imperfeccions és el que origina les nostres particulars utopies. I quan haguem reunit tots aquests ingredients, l’espectacle podrà començar. Amunt el teló!

D’utopies n’hi ha hagut moltes i de tots colors. El Jardí de l’Edén, aquell indret on prospera la humanitat abans de cometre el pecat del “coneixement” n’és una de les primeres. L’Arcàdia, famosa en la poesia pastoral renaixentista, era l’utopia dels antics grecs, un lloc amb paisatge amè i amb una vida tranquil·la i feliç. Pels cristians medievals hi havia el país de Preste Joan, un regne cristià que es remunta a unes llegendes sobre un indret idíl·lic situat a l’Orient. Étienne Cabet, filòsof francès del segle XIX, va imaginar Icària, un futur comunista contra el seu present capitalista -va arribar a emigrar als Estats Units per implantar la seva societat utòpica-. Pel més petits, en canvi, utopia és una illa situada al cel que es diu el País del Mai Més i on mai no et fas gran. 

Jardí de l'Edén 

Potser ja us n’heu adonat, però totes aquestes utopies tenen quelcom en comú: no estan situades a cap lloc en concret. De fet, utopia prové de les paraules gregues “ou”, que vol dir “no”, i “topos”, que vol dir “lloc”. Utopia és allò que no està situat enlloc, i per tant, allò que és impossible de trobar -malgrat els intents desesperats de molts-. Tot i que en el món clàssic ja es feien profundes reflexions sobre la “bona ciutat” -per exemple Plató, que descriu la societat perfecta a “La República”, o Agustí d’Hipona, que parla d’una societat ideal cristiana a “La ciutat de Déu”-, la realitat és que la paraula utopia és un neologisme inventat al segle XVI per Thomas More.

El concepte “utopia”

More, humanista i canceller anglès del segle XVI, era molt crític amb les transformacions socials i econòmiques que estava experimentant Anglaterra. I així queda demostrat en la seva obra “Utopia” (1516), en la que ens presenta una illa anomenada Utopia, perduda en mig de l’oceà, i en la que es viu en una societat perfecta: convivència pacífica, benestar físic i intel·lectual dels habitants, compartiment dels bens, i molts més fan d’aquesta illa un lloc desitjable. More, a més, coneixia molt bé els estudis clàssics sobre societats perfectes, i en “Utopia” trobem molts paral·lelismes amb “La República” de Plató. D’altra banda, “Utopia” també és una prova que More coneixia els idiomes clàssics, ja que anomena a la capital de la illa Utopia com Amauroto -que en grec vol dir “sense murs”-, regada pel riu Anhidro -“sense aigua”-, i governada per un magistrat anomenat Ademo -“sense poble”-.

Si analitzem la ubicació de la Utopia descrita per More -situada enmig de l’oceà, en un “nou món”-, i l’època en que va ser publicada -principis del segle XVI-, veurem com va estar fortament influenciada pel descobriment d’Amèrica. De fet, aquest va ser un esdeveniment clau per al sorgiment de moltes novel·les i assajos utòpics. El fet de descobrir un nou continent va portar a Europa moltes esperances de trobar-hi -o construir-hi- societats millors que les que es coneixien, en les quals no hi haguessin tots aquells defectes i mals amb els que es (sobre)vivia al Vell Continent. A més, el Nou Món va fer que molts conquistadors somiessin amb trobar-hi riqueses i fortunes amagades en ciutats difícils d’ubicar. Quantes vides s’han sacrificat buscant l’or de El Dorado?

El concepte d’utopia, d’altra banda, està plena de tics occidentalistes. Són societats imaginaries ubicades en territoris descoberts per europeus, en els quals projectaven les seves angusties provocades pel progrés precipitat de les seves societats. Les utopies tenen aquesta olor a decadència de les societats que s’han de mirar a un mirall per veure el que els hi agradaria ser. En aquest sentit, una obra clàssica és “El orígen de la desigualdad entre los hombres”, de Jean-Jaques Rousseau, que interpreta la Història com un procés constant de decadència.

El component crític

Les utopies són sovint una reacció natural cap a tot allò que no ens agrada, un símptoma de la disconformitat amb la realitat. Vivim en un estat permanent d’insatisfacció amb allò que ens envolta. Aquesta disconformitat -aspecte clau per diferenciar-nos dels animals-, va ser el que va donar lloc a principis del segle XIX a un brot important de utopies que suposaven una alternativa a les societats fortament industrialitzades, individualistes i insolidàries. Així, les utopies passen a ser una resposta del proletariat i comencen a impregnar-se d’un component de crítica social i de proposta de canvi, que coincideixen amb el sorgiment del socialisme utòpic. Amb aquest nou paradigma, la utopia evoluciona de la proposta teòrica a la pràctica, de la literatura als actes, de la fantasia a la realitat.

El segle XX i el seu desmesurat avenç tècnic i científic va comportar la disconformitat amb la deshumanització de les societats. En aquesta situació, la utopia va donar lloc a un nou concepte: la distopia, o la projecció de societats futures indesitjables. De la mà de la ciència ficció, les distopies són molt presents en la literatura contemporània: “1984” (George Orwell), “Un món feliç” (Aldous Huxley), o “Assaig sobre la ceguesa” (José Saramago) en són bons exemples. En el setè art també trobem societats futures que suposen una crítica al present a “The Matrix” (germans Wachowski), a “Blade Runner” (Ridley Scott), o a “Metropolis” (Fritz Lang). En el video podreu veure algunes representacions futuristes d'aquesta última.

Arquitectura i art

La utopia també ha tingut molta influència en l’arquitectura. Thomas More afirmava que l’arquitectura de les ciutats eren un element clau per determinar el caràcter igualitari de l’organització social -de fet, imaginava la illa d’Utopia amb 54 ciutats construïdes sobre el mateix plànol-. Aquesta idea va veure la seva continuïtat durant el Renaixement, amb arquitectes com Filarete o Leonardo da Vinci, que va interessar-se en la gestió de noves formes d’urbanisme per combatre la manca d’ordre i la higiene.

Anys més tard, i més a prop de casa nostra, el socialisme utòpic va influenciar a molts arquitectes a l’hora de crear ciutats en les que els protagonistes fossin les persones, i no les màquines. A Catalunya es va aprovar, l’any 1860, el Pla Cerdà. Idelfons Cerdà volia transformar Barcelona en una ciutat moderna i higiènica, en la que els seus ciutadans es sentissin iguals entre ells. Enlloc de buscar terreny per a introduir-hi indústria i maquinària, Cerdà va reservar tots els espais als ciutadans, desplaçant tot símbol de modernitat a l’extraradi. El seu pla original preveia jardins a cada illa de cases i, a cada barri, un parc comunal de quatre a vuit illes d'extensió a més d'hospitals, mercats, esglésies i centres cívics. I a tocar del riu Besòs estava previst destinar terrenys per a un gran bosc.

Al segle XX, l’art es va convertir en escenari d’experiments utòpics, i els protagonistes de la representació utòpica serien els mateixos artistes. Al 1909 Marinetti publica el seu “Manifest” futurista, un homenatge artístic al culte de la modernitat. Les noves màquines, les modernes armes de la Primera Guerra Mundial i l’auge del taylorisme va fascinar a molts artistes dels moviments d’avantguarda, com Fernand Léger, que va introduir l’element mecànic en la pintura. Així doncs, els “temps moderns” van ser rebutjats per gran part del proletariat, al mateix temps que eren admirats i agafats com a musa artística pels pintors futuristes.

Però, com?

Al llarg del segle XX, però, les utopies han estat criticades per diferents filòsofs i humanistes. D’una banda, se’ls hi retreu que, tot i detallar com serien les societats ideals, no s’especifica com arribar-hi. Això suposa la impossibilitat de caminar cap a un futur millor i deixa als homes perduts enmig de la realitat. D’altra banda, per molts filòsofs les utopies no estan tan allunyades de la realitat; no són res més que una visió modificada del present, en les que es potencien els punts forts i se’n milloren -o eviten- els febles. Per tant, cada utopia es un reflex de la millora de la societat del moment. El problema és que les societats avancen i es transformen, mentre que cada proposta utòpica és manté intacte i hermètica al llarg del temps, i d’aquesta manera queda desactualitzada i obsoleta. Per tant, les utopies estan condiciones a un temps i a un territori.

També s’ha criticat que les utopies es basen en unes societats perfectes i, per tant, en unes societats estàtiques i que no avancen per què no els hi cal millorar en cap aspecte. És desitjable, doncs, una societat perfecte, un cercle tancat, en el que no cal avançar cap a cap direcció? No és preferible una societat amb defectes però amb la motivació necessària per continuar endavant i reinventer-se? On queda, sinó, el paper del progrés que tant ha caracteritzat la humanitat durant la Il·lustració?

Sigui com sigui, les utopies ens presenten una paradoxa constant: no existeixen, però han estat present al llarg de la Història. No han format mai part de cap text jurídic, però han contribuït a construir societats més justes. Al cap i a la fi, potser aquell mirall al qual ens mirem i projectem una imatge idealitzada de nosaltres com a societat és necessari per no caure en els errors del passat. Citant a Galeano, “la utopia està a l‘horitzó. Camino dues passes, i ella se n’allunya dues més. Aleshores, per què serveix la utopia? Per això, per caminar”.