L'Art d'escriure: origen i Història

Deia Oscar Wilde que per escriure només calen dues coses: “Tenir alguna cosa a dir, i dir-ho”. Així de senzill. Escriure és una de les primers coses que ensenyen a les escoles, i probablement una de les més importants per a la nostra humil i fugaç existència. És clau per la comunicació, per ensenyar i per aprendre, per fer riure i per desfogar-nos, en definitiva, per plasmar els nostres pensaments. I sovint no som conscients de la importància del que escrivim. Anna Frank no sabia que el seu diari esdevindria un símbol de la resistència contra el nazisme; John Lennon no sabia que els Beatles serien més famosos que Jesús mentre escrivia “Imagine”; i Charles Darwin no sabia la revolució científica que provocaria mentre engendrava “L’origen de les espècies”. En les següents línies descobrirem com els valors occidentals, les ideologies, i els actes més revolucionaris han començat amb un simple escrit.

Som com mengem

En aquesta vida hi ha coses que fem a consciència i coses que fem sense plantejar-nos. Menjar és una de les segones, potser perquè si no ho féssim trigaríem seixanta dies a morir. Però no només no pensem el per què mengem, sinó que tampoc no pensem el com. Quan viatgem descobrim costums i rituals  gastronòmics d’altres cultures que són totalment diferents als nostres, i ens fa gràcia veure com de diferents poden ser aquestes tradicions darrere de les nostres fronteres. Aquesta situació és una conseqüència de ser una raça sociable, que necessita reunir-se amb els seus iguals i comunicar-se. Menjar no només és satisfer una necessitat biològica, sinó molt més que això: és integrar-se, socialitzar-se i sentir-se estimat pels qui mengen com nosaltres.  

Els límits del paisatge

“Tot condueix necessàriament al paisatge”, deia el pintor alemany Runge. Potser és perquè la naturalesa ha donat belles formes a aquest planeta molt abans que els homes hi arribéssim per transformar-lo -o, a vegades, destrossar-lo-. El paisatge ha estat sempre en el nostre punt de mira. Ja al segle V els xinesos van desenvolupar el Shan Shui, un estil de pintura en el qual es representaven paisatges naturals. El tema central el Shan Shui eren les muntanyes, ja que segons la tradició xinesa eren el lloc on reposaven els éssers immortals. Segles més tard, a Occident ens vam apoderar del paisatge com a representació artística, convertint-se aquest en un tema central pels pintors renaixentistes i barrocs. Però per poder pintar el paisatge primer cal entendre’l, i aquesta és la voluntat dels següents paràgrafs.

Per què viatgem?

Viatjar és un desig profundament arrelat a l’existència humana. Des de fa molt de temps les persones hem desitjat conèixer què s’amaga més enllà dels nostres horitzons, i aquesta voluntat de conèixer ha donat lloc als grans descobriments de la Història. Què buscaven els primers habitants de la Terra al emigrar d’Àfrica cap al nord? Hauria descobert Colon Amèrica si no hagués buscat un camí més ràpid cap a la Índia? Tot i que actualment l’hem convertit en un bé de consum socialment imprescindible, viatjar és molt més que això. Viatjar són la curiositat d’Heròdot al explorar Àsia, la voluntat conqueridora d’Alexandre Magne, i la certesa científica de Darwin en el viatge del Beagle. En altres paraules, viatjar és el somriure que se’ns dibuixa a la cara quan agafem un mapa i imaginem els indrets més bells del món.

Redescobrint el Leviatan

Si sentiu a parlar del Leviatan segurament el primer que us vindrà al cap serà un dimoni o un monstre que viu al fons dels oceans i que no permet que ningú expliqui que l’ha vist. És el gran temor de qualsevol mariner que surt a la mar, aquell monstre marí que us pot arrencar els peus mentre us banyeu tranquil·lament a la platja. De la mateixa manera que els humans simbolitzem la raó i el seny a sobre de la terra, el Leviatan és allò salvatge i malvat que s’hi amaga sota.

Utopia, terra de ningú

La utopia és com una obra de teatre que mai no acaba. Els seus guionistes tenen la difícil tasca d’escriure l’argument més just per a tots els presents. Els personatges han de tenir un comportament perfecte per tal que tot surti tal i com està pensat. Els espectadors saben que presenciaran una ficció anhelada per tots, i per això quan s’aixequin de la butaca desitjaran que no hagi estat només un somni. El director de l’obra sap, igual que els actors, que allò que es viurà aquella nit serà únic i màgic, ja que ningú no hi podrà tornar mai més. Aquesta barreja de ficció, desig i imperfeccions és el que origina les nostres particulars utopies. I quan haguem reunit tots aquests ingredients, l’espectacle podrà començar. Amunt el teló!

Què és la cultura?

“Els joves no són tontos. Perceben la maldat en l’aire encara que no la comprenguin. Es resenteixen del seu incert futur econòmic i els problemes que la generació actual els hi està deixant. Opinen que l’educació que reben no es relaciona amb les seves necessitats, ja que no els hi garantitza res, ni una feina ni una cultura satisfactòria” (Mark Oliphant, físic nucelar i humanista australià) 

A primer cop d’ull la paraula “cultura” pot semblar una paraula inofensiva i fàcil d’entendre, però serà al voler definir-la quan ens adonarem de les grans incerteses que presenta –i sempre ha presentat-. Quan Oliphant parla de “cultura satisfactòria” està englobant moltes coses, el conjunt de les quals pot arribar a condicionar el benestar o l’status social d’una persona en l’actualitat. Però si preguntem què és cultura a un monjo budista, a un artista del Renaixement o a un ciutadà de l’antiga Roma, obtindrem respostes molt diferents. Això és perquè “cultura” és una paraula genèrica que té tantes definicions com intents de definir-la.