Redescobrint el Leviatan

Si sentiu a parlar del Leviatan segurament el primer que us vindrà al cap serà un dimoni o un monstre que viu al fons dels oceans i que no permet que ningú expliqui que l’ha vist. És el gran temor de qualsevol mariner que surt a la mar, aquell monstre marí que us pot arrencar els peus mentre us banyeu tranquil·lament a la platja. De la mateixa manera que els humans simbolitzem la raó i el seny a sobre de la terra, el Leviatan és allò salvatge i malvat que s’hi amaga sota.

El mite

De fet, El Leviatan és un ser de la mitologia hebrea mencionat per primera vegada en el “Tanaj” –text sagrat hebreu conegut pels cristians com a Antic Testament-. Segons la tradició hebrea, el Leviatan va ser creat el cinquè dia de la creació. En el capítol 41 de l’Antic Testament se’n fa la següent descripció:

“D’acord amb la llegenda això es refereix al Leviatan i la seva parella, ja que aquesta és la reencarnació de la serp d’Adan i Eva. Déu va crear un Leviatan mascle i un femella, i aleshores va matar la femella i la va donar per menjar als honestos, ja que si els leviatans arribessin a procrear, aleshores el món no podria interposar-s’hi”.

(Job 41:1)

Altres fragments de l’Antic Testament descriuen el Leviatan com un ser marí de grans dimensions:

“Aquell dia Jehovà castigarà amb la seva espasa dura, gran i forta al Leviatan serp veloç i al Leviatan serp tortuosa; i mataran al drac que està en el mar”.

(Isa 27:1)

Aquest fragment en concret va inspirar al pintor francès Gustave Doré per pintar "La destrucció del Leviatan", en el qual es veu a Déu matant al monstre marí. 

"La destrucció del Leviatan", de Gustave Doré (1865)

La tradició cristiana sempre ha interpretat el Leviatan com un dimoni associat a Satanas, el qual buscava acabar amb la humanitat. Per tant, se’l veu com l’enemic de la creació de Déu. Sant Tomàs d’Aquino, filòsof i teòleg catòlic del segle XVII, va descriure el Leviatan com el dimoni de l’enveja i, entre tots els dimonis de l’Avern, era el que castigava als envejosos. 

El Leviatan i els mariners

Sovint les persones tendim a materialitzar els nostres temors, dotar-los de cara i ulls: les tempestes eren el reflex de la ira de Déu, la pluja una benedicció per a les collites... Durant l’època daurada de les expedicions marines, els mariners europeus creien en l’existència del Leviatan, una espècie de balena que habitava al fons de l’oceà. Es creia que devorava vaixells sencers al nadar al voltant seu tan ràpid que creava un remolí. I totes aquestes històries, algunes amb més ficció que realitat, van ser un gran tema per a la literatura de l’època, liderada per un dels principals escriptors de la literatura occidental: Herman Melville.

Nascut l’any 1819 a Nova York, Melville va ser mariner i va viatjar per tot el món en diverses expedicions. Amb dinou anys, i sense cap objectiu a la vida, Melville va embarcar en un vaixell que anava des de Nova York fins a Liverpool. Poc després s’embarcaria en un vaixell balener. Un any i mig després de salpar, van arribar a l’illa de Nuka Hiva, a les Illes Marqueses, i Melville i un altre company decideixen desertar. Romanen a l’illa, on són capturats pels Typee, una de les tribus caníbals més temudes del moment. Un mes més tard van ser venuts a un altre vaixell balener, el Lucy Ann, que necessitava mariners. Quan van arribar a Tahití, Melville va ser acusat d’amotinament, i va ser tancat a una presó de la illa. Un cop alliberat, va voltar sense rumb per les Illes de la Societat, a la Polinèsia Francesa. Poc després s’embarcaria en un altre balener per, tres anys i nou mesos més tard de la seva partida, tornar a terres nord-americanes.

Un cop a casa decideix començar a escriure novel·les d’aventures inspirades en totes les seves vivències. Les dues primeres obres van ser “Typee” (1846) i “Omoo” (1847), llibres que van tenir una molt bona rebuda per la crítica i que li proporcionarien una respectable font d’ingressos, amés de l’entrada al circuit d’escriptors de Nova York. Després d’uns anys d’incertesa en els que publicaria una sèrie d’obres amb menys acceptació per la crítica, s’instal·la a una granja a Pittsfield, Massachusetts, on durant dos anys escriu la seva obra mestra: “Moby Dick”.

Però, un cop publicada (1851), va convertir-se en un fracàs comercial i Melville va perdre tota reputació com a escriptor. Això li va passar factura tan físicament com psicològicament –a més, també quedaria molt debilitat pel suïcidi del seu fill-. Melville va passar la resta dels seus dies treballant com a inspector d’aduanes per fer front als deutes que, anys més tard, l’obligarien a abandonar la granja i trasladar-se a Nova York. Finalment, Melville va morir al 1891, completament oblidat, i mai no va saber que el seu llibre es convertiria en una peça clau de la literatura universal en el segle XX.

La trama de “Moby Dick” està centrada en una recerca incessant del catxalot provocada per la set de venjança del capità Ahab -a qui un catxalot li havia arrancat una cama anys abans-. Aquesta bèstia que persegueixen es reconeix com una espècia de Leviatan, que s’amaga a les profunditats i que ataca i destrueix tot allò que troba pel camí. La informació que Melville dóna està basada en dues noticies verídiques de l’època: la primera és l’atac que va patir el balener Essex, atacat per un catxalot l’any 1820. Només en van sobreviure vuit tripulants que, després de 91 dies vagant pel Pacífic van ser rescatats i portats a la ciutat de Valparaiso, a Xile. Dos dels vuit supervivents van relatar la tragèdia. I la segona noticia que va inspirar a Melville va ser el cas del catxalot albí que voltava per l’illa Mocha, també a Xile, a mitjans del segle XIX. Curiosament, se l’anomenava Mocha Dick.

Però “Moby Dick” és molt més que una novel·la d’aventures: és una novel·la èpica repleta de simbolismes i que tracta temes tant diversos com el racisme, la religió, l’amistat, la venjança o la jerarquia social. És destacable que molts dels tripulants de la novel·la tenen noms bíblics. És més, en la descripció que fa Melville apareixen mariners de tot tipus de nacionalitats: Xina, Xile, França, Espanya, Anglaterra, Islàndia, Portugal, India o Malta. Fins i tot hi apareixen indígenes i caníbals, que tenen el paper d’arponers –no hem d’oblidar que en el segle XIX l’esclavisme encara era present als Estats Units-. Tot plegat ha fet pensar als crítics literaris que el Pequod, el vaixell balener de la novel·la, és una espècie d’arca de Noé creada per Melville. En resum, el gran valor literari de “Moby Dick” ha fet que els crítics contemporanis la considerin com una de les obres clau de la literatura universal.

El Leviatan en la filosofia política

La figura del Leviatan també està present en la literatura filosòfica. El filòsof anglès Thomas Hobbes va esciure el clàssic “Leviatan, o La Matèria, forma i poder d’una república eclesiàstica i civil”. Va ser publicada al 1651, just tres anys després de la fi de la primera guerra civil anglesa (1642-1648), la qual  va enfrontar monarques amb parlamentaris. L’obra s’entén com la solució que Hobbes proposava al conflicte després d’observar les diferents formes d’egoisme pel poder per part dels aspirants a governants. D’aquesta manera va dissenyar un sistema polític per superar el conflicte, determinant que la sobirania requeia sobre una única persona. Per tant, Hobbes busca la fórmula de poder per garantir l’estabilitat de l’Estat.

El filòsof angles creia que en un estat natural l’home té dret a tot allò que existeix, però que el problema arriba amb l’escassetat de recursos. Per tant, entén la llibertat humana com un perill i no com un dret o privilegi. Segons Hobbes, o els ciutadans s’uneixen i pacten pel contracte social o acabaran en un conflicte continu. En altres paraules, es tracta de renunciar als drets naturals i a la llibertat per garantir la pau. 

Portada original de "Leviathan", de Thomas Hobbes (1651)

La fórmula que proposa consisteix en un traspàs de les llibertats individuals cap a un poder absolut. D’aquesta manera, la figura del governant acumula tots el poder, ja que Hobbes rebutjava la separació de poders característica de les democràcies parlamentàries contemporànies. Per tant, rebutja també la idea d’un Parlament. A més, la successió del poder era a dit, és a dir, el monarca designava qui l’havia de reemplaçar en el càrrec. I si no ho feia, l’assumiria el primogènit mascle més gran.

Per què Hobbes va triar el Leviatan com a títol? Perquè, referint-se a la figura bíblica, representa un símbol de la humanitat en contra de Déu, una humanitat deshumanitzada i antinatural, és a dir, que ha perdut els seus drets i privilegis com a tal. Per tant, la idea del Leviatan com un ser malèfic amb afany de fer patir als homes és la que millor simbolitza un Estat entès com un monstre polític, que imposa el terror entre els ciutadans i els coacciona per a que tinguin un comportament determinat. És a dir, un poder absolut que busca acabar amb la llibertat humana.

Aquesta percepció tan realista de la política manté molts paral·lelismes amb Maquiavel, qui un segle abans havia defensat postures semblants en la seva obra “El Príncep” (1513). Aquesta obra, considerada com la porta que obre el pas a la política moderna, desvincula la política de la moral i de la religió, i la dota del realisme inexistent en les teories utòpiques i platòniques tan recurrents en el pensament clàssic. Maquiavel va escriure “El Príncep” pensant en una solució al debilitament dels petits estats italians davant de les grans potències francesa i espanyola. En aquest sentit, defensa un règim absolutista i aconsella que el governador no ha d’actuar pensant en normes morals o procedents del dret natural, sinó que ha de pensar únicament en el bé i la supervivència de l’Estat. D’aquesta manera Maquiavel va proposar la coneguda frase que diu que “el fi justifica els mitjans”.

“Quan es tracta, doncs, de jutjar l’interior dels homes, i principalment el dels prínceps, com que no es pot recórrer als tribunals, és precís fixar-se en els resultats: així, l’important és vèncer totes les dificultats per mantenir la seva autoritat; i els mitjans, siguin els que siguin, semblaran sempre honrosos i no faltarà qui els alabi”

(Fragment de “El Príncep” de Maquiavel)

Sens dubte, és una postura molt arriscada, ja que en el seu nom s’han comés grans crims contra la humanitat i molts dictadors l’han fet servir per justificar les atrocitats que han comés. Sigui com sigui, és interessant veure com els homes, des de fa molt de temps, hem necessitat crear un enemic contra el qual lluitar junts, un monstre al qual témer. Hem necessitat un Leviatan. Per tant, si us envaeix el temor quan sentiu a parlar del Leviatan, està més que justificat.

Avui en dia, el monstre bíblic continua present en l’imaginari col·lectiu. Dóna sentit de cohesió social a tots aquells que l’han temut o que encara el temen, ja sigui com a monstre marí o com a símbol de temors inconfessables. Continua simbolitzant la por cap a allò desconegut, allò llunyà i hostil. Mentre nosaltres continuem amb les nostres vides, el Leviatan continua amenaçant-nos en el silenci dels oceans, només embrutat per la fúria de les onades al xocar contra els nostres espigons.