Els límits del paisatge

“Tot condueix necessàriament al paisatge”, deia el pintor alemany Runge. Potser és perquè la naturalesa ha donat belles formes a aquest planeta molt abans que els homes hi arribéssim per transformar-lo -o, a vegades, destrossar-lo-. El paisatge ha estat sempre en el nostre punt de mira. Ja al segle V els xinesos van desenvolupar el Shan Shui, un estil de pintura en el qual es representaven paisatges naturals. El tema central el Shan Shui eren les muntanyes, ja que segons la tradició xinesa eren el lloc on reposaven els éssers immortals. Segles més tard, a Occident ens vam apoderar del paisatge com a representació artística, convertint-se aquest en un tema central pels pintors renaixentistes i barrocs. Però per poder pintar el paisatge primer cal entendre’l, i aquesta és la voluntat dels següents paràgrafs.

Qui crea el paisatge?

El primer conflicte que trobem quan parlem de paisatge és el de la gènesi perceptiva, és a dir, el que fa referència al seu origen. El paisatge existeix des de que hi ha naturalesa -és a dir, molt abans de l’arribada de la humanitat- o sorgeix arrel de la nostra fixació per representar-lo? En altres paraules, és necessari que hi hagi una paraula concreta per parlar d’una determinada noció?

En “El paisaje, ¿nace o se hace?”, Federico López Silvestre fa servir la teoria de la papallona per explicar-ho. Parla de la doble mutació que, tant la papallona com el paisatge han de patir per arribar a existir. Una primera fase en que neix com a eruga o fenomen determinat -una vista o un territori concret-, i una segona en que es transforma en papallona o idea estètica. Aquesta teoria ens ajuda a entendre el paisatge en la seva complexitat, és a dir, com a idea per se i com a creació humana amb valor estètic.

De fet, la paraula paisatge va ser creada al segle XVI com a concepte estretament lligat a “nació” o “terra”. Concretament, la paraula paysage va ser proposada pels pintors francesos per descriure una imatge que constituís una petita representació d’un país. En altres paraules, paisatge serien totes aquelles parts d’un país que els pintors consideraven dignes de ser representades. Neix, en altres paraules, de la necessitat de donar un judici estètic a un país, en front d’altres paraules que servien per fer-ne un judici nacional -com “terra” o “nació”-. 

Proust en va dir que era el quadre més bonic del món. 
"Vista de Delft", de Vermeer (1660-61)

Però el sorgiment del paisatge com a disciplina artística implica una qüestió primordial. Si la naturalesa és un infinit espaial, quan parlem de paisatge ens referim a la naturalesa en la seva totalitat o a una part en concret? El paisatgisme, des de la seva basant pictòrica, opta per delimitar la natura per a la seva representació, i és en aquesta delimitació quan la trenca i estableix uns “horitzons visuals” imposats per les persones. I no només els límits geogràfics del paisatge queden reduïts al nostre camp visual, sinó que tot allò que s’amaga als ulls de l’artista en queda exclòs i, d’alguna manera, ja no formarà part del paisatge que veurà l’espectador. Tal com deia Georg Simmel a “Filosofia del paisatge”, el paisatge està subjecte a la parcialitat del qui el mira, al seu punt de vista, al seu angle de visió, o a la percepció dels seus sentits. El paisatge és, doncs, quelcom parcial i subjectiu.

Sigui com sigui, el paisatgisme s’ha d’entendre com un contacte, una unió entre dos dels protagonistes del nostre planeta. L’observació condueix a pensar i reflexionar sobre allò que es veu, i aquest contacte entre humanitat i naturalesa desemboca en una profunda experiència estètica per part a l’observador. Un exemple el trobem al segle XIX, en plena Revolució Industrial, quan molts pintors europeus van experimentar la necessitat de plasmar els seus paisatges preferits abans no fossin danyats per la indústria.

John Constable va pintar una sèrie de quadres amb la voluntat de plasmar aquells paisatges que havia conegut durant la seva infantesa de l’Anglaterra rural abans no es veiessin embrutats per la indústria.

"Valle de Dedham", de John Constable (1802)

Relació amb la naturalesa

La manera de relacionar-nos amb la naturalesa és, sens dubte, un dels aspectes que determina la nostra existència. Quan ens sentim atrets per un paisatge, cadascú de nosaltres pot sentir dins seu coses molts diferents, i artistes de totes les èpoques s’han encarregat de deixar la seva particular visió del seu entorn. Des dels homes primitius, que deixaven constància en les seves coves dels animals que menjaven i les seves tècniques per caçar-los fins als poetes inspirats per un paisatge són un testimoni inqüestionable per entendre com ens pot influenciar la naturalesa.  

Exiliat a Escòcia, Luis Cernuda va publicar l’any 1942 l’obra “Ocnos”, en la que feia un homenatge a la Sevilla de la seva infantesa. Per boca d’Albania, personatge infantil de ”Ocnos”, Cernuda il·lustra magníficament el sentiment de soledat i de petitesa que se sent al contemplar un paisatge sublim. Probablement Cernuda posa per escrit el que tots nosaltres hem experimentat en alguna ocasió, moments que queden incrustats al disc dur del nostre cervell per no oblidar-los mai.

“Como en una intuición, más que en una percepción, por primera vez en su vida adivinó la hermosura de todo aquello que sus ojos contemplaban. Y con la visión de esa hermosura oculta se deslizaba agudamente en su alma, clavándose en ella, un sentimiento de soledad hasta entonces para el desconocido.

El peso del tesoro que la naturaleza le confiaba era demasiado para su solo espíritu aún infantil, porque aquella riqueza parecía infundir en él una responsabilidad y un deber y le asaltó el deseo de aliviarla con la comunicación de los otros. Mas luego un pudor extraño le retuvo, sellando sus labios, como si el aprecio de aquel don fuera la melancolía y aislamiento que lo acompañaban, condenándole a gozar y a sufrir en silencio la amarga y divina embriaguez, incomunicable e inefable, que ahogaba su pecho y nublaba sus ojos de lágrimas”.

Encara a la península Ibèrica, trobem un dels primers quadres vinculats al gènere paisatgístic. Una barreja de nostàlgia, admiració i respecte van portar a El Greco a pintar “Vista nocturna de Toledo”. Ja sigui amb la finalitat de plasmar el paisatge, amb els seus colors llampants i les seves formes atrevides, o simplement de fer un homenatge a la seva ciutat natal, aquesta pintura de El Greco està considerada com un dels primers quadres paisatgístics espanyols.

"Vista de Toledo", de El Greco (1604-14)

Però parlar del paisatgisme com a gènere pictòric és parlar del Romanticisme, i dins d’aquest corrent s’emmarca el quadre que probablement resumeix millor els sentiments humans davant d’un paisatge. Pintat per l’alemany Friedrich l’any 1817, “Caminant damunt un mar de boira”, és un quadre replet de simbolisme en el punt de mira de molts crítics d’art.  

"Caminant damunt un mar de boira", de David Friederich (1818)

Pel que fa al protagonista del quadre, cal destacar-ne dos fets: el primer és que apareix d’esquenes, sense rostre, i el segon és que està situat en el punt de fuga de la imatge, la qual cosa permet a l’espectador identificar-s’hi i sentir que és ell, i no el caminant, qui està contemplant el paisatge. Podria semblar que el personatge tingui una posició de dominació de la naturalesa, però el fet que tingui una cama avançada i necessiti un bastó per mantenir l’equilibri fa pensar més aviat en una situació de debilitat i subordinació. D’altra banda, les muntanyes que contempla s’identifiquen sovint amb el més enllà, amb la vida després de la mort, i contrasten amb el caminant, que representa la vida mortal, allò passatger i efímer abans de l’eternitat.

És impossible saber què volia transmetre exactament Friedrich, però està clar que aquesta imatge fa volar la imaginació a qualsevol de nosaltres. Precisament, la seva grandiositat recau en que els ulls de l’espectador són els mateixos que els del caminant. D’aquesta manera Friedrich cedeix el protagonisme a l’espectador, i no només tenim el privilegi de decidir quin paisatge volem veure, sinó que escollim també la nostra personal interpretació del mateix.

La (no) dominació de la natura

Les persones no només conquistem pobles i nacions, sinó que també volem ser amos i senyors de la naturalesa que ens envolta. Davant d’una tasca tant complicada hem inventat el concepte de paisatge i li hem imposat uns horitzons imaginaris, unes fronteres artificials que ens ajuden a ressaltar la bellesa d’allò que ho és per si mateix.  

Però per més que ens hi esforcem, sempre toparem amb la dificultat de transmetre allò que cadascú de nosaltres percep de manera diferent. Si bé les característiques d’un paisatge són les mateixes per a tots els caminants, són els petits detalls el que ens fa sorprendre’ns, i els nostres ulls els perceben de maneres diferents. Com deia el poeta Juan Ramón Jimenez, “cada paisatge es composa d’una multitud d’elements essencials, sense tenir en compte els detalls més insignificants que, sovint, són els més significatius”.

En aquest afany de dominació, potser ens falta entendre que transformar la naturalesa escapa de les capacitats de qualsevol persona, i lluny de fer-la nostra, hem de vetllar per conserva-la en el seu espai vital. Queden poques coses sobre la terra que ens captivin, ens facin pensar, aturin el temps i ens deixin sense alè per un segons. El paisatge és una d’elles. Respectem-lo pel què és i admirem-lo per com ens fa ser. Vivim envoltats de gent, però sovint necessitem estar sols per ser els protagonistes dels nostres pensaments. I quin millor escenari que un bonic paisatge.