Som com mengem

En aquesta vida hi ha coses que fem a consciència i coses que fem sense plantejar-nos. Menjar és una de les segones, potser perquè si no ho féssim trigaríem seixanta dies a morir. Però no només no pensem el per què mengem, sinó que tampoc no pensem el com. Quan viatgem descobrim costums i rituals  gastronòmics d’altres cultures que són totalment diferents als nostres, i ens fa gràcia veure com de diferents poden ser aquestes tradicions darrere de les nostres fronteres. Aquesta situació és una conseqüència de ser una raça sociable, que necessita reunir-se amb els seus iguals i comunicar-se. Menjar no només és satisfer una necessitat biològica, sinó molt més que això: és integrar-se, socialitzar-se i sentir-se estimat pels qui mengen com nosaltres.  

Simbologia del menjar

Primer, els homes primitius s’ajuntaven per anar a caçar. Amb el descobriment del foc apareix una nova escena: homes i dones menjant al voltant d’una foguera. Actualment, ens reunim al voltant d’una taula, on compartim aliments i experiències. També canvien les formes de seure: el triclinium grec i la cadira moderna canvien la posició del qui menja de reclinat a assegut. També canvia el moble que tenim al davant: la taula, originàriament el “tabernacle” jueu, d’ús religiós, s’ha anat fent petit amb el temps com a conseqüència de que cada vegada ens reunim un número de persones més petit per menjar.

Si creiem que menjar és simple supervivència, anem errats. Menjar és també creença i superstició. És interessant, per exemple, com els aliments poden tenir significats concrets. Una prova és la poma, fruita que ocupa un paper important en el mite cristià. Simbolitza la temptació prohibida d’Adan i Eva en el paradís –i, llegint entre línies, la temptació va més enllà de menjar una simple poma-. La magrana, en canvi, simbolitza la vida, el sol i la sang, i el seu gran número de llavors representen la fertilitat. És per això que a l’Antiga Roma les dones recent casades portaven una espècia de corones amb granades.

Sovint és relaciona el pecat de menjar la poma amb la temptació carnal, que va condemanr a Adan i Eva a ser expulsats del paradís. "El primer petó", de Salvador Viniegra (1891)


Sovint és relaciona el pecat de menjar la poma amb la temptació carnal, que va condemanr a Adan i Eva a ser expulsats del paradís.

"El primer petó", de Salvador Viniegra (1891)

Un altre gran exemple de com fem servir els aliments per estructurar la nostra manera de viure és la taronja. Per què no busquem el nostre mig plàtan o la nostra mitja maduixa? La resposta la trobem en un mite explicat per Aristòfanes a l’obra “El banquet” de Plató. Segons aquest mite, va haver-hi un temps en que la raça humana era quasi perfecta, i la Terra era habitada persones esfèriques –semblants a taronges-, amb dues cares oposades sobre un mateix cap, i quatre braços i quatre cames que utilitzaven per desplaçar-se rodant. D’altra banda, hi havia tres sexes: home + home, dona + dona, i home + dona. Aquesta raça es va acabar enfrontant als Déus, ja que es creien iguals a ells. Aleshores Zeus els va castigar amb un llamp que els va partir per la meitat, i d’aquesta manera els éssers caminaven buscant sempre la meitat que els faltava, fins a trobar-se, abraçar-se, i morir d’inanició. Zeus, per compassió, va fer que Hermes els hi girés la cara al mateix costat on tenien el sexe, així al trobar-se, si eren home i dona, podrien sentir plaer i fins i tot procrear. Segons el mite, des d’aquests fets els humans estem condemnats a buscar les nostres mitges taronges per sentir-nos realitzats.

Els aliments no només reben determinades simbologies, sinó que a més organitzen el nostre calendari. És curiós com les festivitats religioses, presents encara en els nostres calendaris, estan basades en els cicles agrícoles. Per exemple, les tres festes més antigues estan associades al conreu de la civada -la Pasqua-, la del blat –les setmanes-, i la recol·lecció de les fruites estivals –Sukkot o Festes del Tavernacle-, totes elles d’orígens jueus.

Els musulmans tampoc no es lliuren de la seva relació amb el menjar. En el Corà es diu que tenen prohibit la ingesta d’animals morts, de sang, o de la carn del porc. Més que motius religiosos, aquesta era la manera més pràctica de controlar que la comunitat musulmana no s’infectés amb les mateixes malalties que podrien haver matat els animals i les persones, com ara la triquinosi en el cas dels porcs.

L’art, d’altra banda, és el canal que les persones fem servir des de fa segles per deixar un testimoni de quin paper juga el menjar en la nostra vida. Per exemple, a la l’Antiga Roma els mosaics que hi havia sota les taules eren una forma de dir que el menjar que queia al terra anava al món dels morts. O el Sant Sopar, una de les escenes més pintades al llarg de la Història, que uneix els apòstols amb Jesús al voltant d’una taula. Les “naturaleses mortes”, gènere enfocat a representar, entre altres, aliments diversos, també han de ser mencionades, ja que són un testimoni dels costums alimentaris dels nostres avantpassats.


Durant el Sant Sopar, Jesús va anunciar als seus apòstols que un d'ells el traicionaria. Aquest és el moment que Leonardo da Vinci va pintar, intentant inmortalitzar els movients de la reacció de cadascún d'ells. També cal destacar el fet que el personatge que hi ha a la dreta de Jesús s'ha relacionat sovint amb la figura d'una dona, probablement Maria Magdalena, tot i que la Esglèsia sempre ho ha negat.

"El Sant Sopar", de Leonardo Da Vinci (1495-47)    

Reunir-nos per menjar és tan important que fins i tot hem inventat un espai on poder fer-ho quan no volem estar a casa. Els restaurants, aquells llocs on anem a reunir-nos i relacionar-nos amb l’excusa del menjar, tenen el seu origen a la França del segle XVIII. Es diu que el primer restaurant el va obrir un tal Boulanger , i que a la porta un cartell anunciava “Venite ad me vos qui stomacho laboratis et ego restaurabo vos”, que en català seria quelcom semblant a “Veniu a mi els qui tingueu l’estómac cansat i jo us el restauraré”. D’aquesta última paraula es diu que van sorgir els restaurants com els entenem en l’actualitat.

Aliments, caràcters i nacionalismes

El menjar també pot ser el reflex d’una societat en un moment determinat: per exemple, a principis del segle XIX l’obesitat era símbol de benestar social i econòmic, mentre que en l’actualitat no està ben vista –fins i tot pot arribar a mostrar debilitat i deixadesa personal-. El cas és que el menjar ens identifica i ens determina com a persones i com a col·lectius. No només és important el què mengem, sinó com ho obtenim.

Un bon exemple el trobem a la Xina, on es veu una diferencia molt clara en el caràcter dels habitants del nord, molt més individualistes, i els del sud, propicis al treball comunitari. Això s’evidencia en el conreu d’ambdues zones; mentre al nord conreen des de fa segles el blat, d’una manera individualista, al sud es conrea arròs, que requereix un treball comunitari, el qual els fa ser més interdependents i dóna cohesió social. Aquesta diferència és tan forta que trenca amb el tòpic de que dins un país hi ha un comportament social i cultural unitari. Lluny d’això, es sol relacionar el caràcter del nord de la Xina amb una mentalitat més propera a l’Occidental, mentre que al sud els mètodes de treball relacionals i integrals creen vincles molt forts entre els seus habitants. 

Un altre exemple de com l’alimentació juga un paper clau en una comunitat o un poble el trobem amb la coneguda com a Gran Fam Irlandesa, que entre el 1845 i 1849 va matar gairebé un milió de persones a Irlanda i va originar fins a dos milions de migracions forçades. El principal producte conreat a Irlanda no era la patata, sinó el blat. Però des de l’ocupació de terres irlandeses al segle XIX per Oliver Cromwell, tot el terreny agrícola irlandès estava dominat pels terratinents anglesos, de manera que tot el blat que els irlandesos conreaven acabava a les boques del Regne Unit. Davant d’aquesta situació, els irlandesos basaven la seva dieta en la patata, i quan aquesta es va veure infectada per una plaga -míldiu de la patata-, el govern del Regne Unit no va fer res per ajudar als irlandesos i els va deixar morir de fam. La Gran Fam Irlandesa va ser tan important que molts historiadors la veuen com un punt d’inflexió en el discurs narratiu irlandès, parlant del període previ com a etapa “pre-fam”.

Aquest despreci mostrat pels anglesos, mentre que a Irlanda els qui no morien de fam eren exiliats a altres països, ha quedat gravat en l’imaginari col·lectiu dels irlandesos, i és un dels principals fets històrics que els hi dóna cohesió social. De fet, els irlandesos emigrats als Estats Units van organitzar-se al voltant de la Germandat Republicana d’Irlanda, a Nova York, la qual recollia diners per finançar la lluita armada amb l’objectiu d’aconseguir la independència d’Irlanda. Aquesta organització va ser l’embrió del conegut grup terrorista I.R.A (Irish Republican Army)., que tindria un paper clau en la posterior Guerra d’Independència Irlandesa.

Diversitat cultural o unificació de costums?

Els costums, anècdotes i fets històrics que s’acaben de citar són només alguns exemples de com el menjar és molt més que ingerir calories. Lluny de ser un mitjà per la supervivència, menjar és una finalitat en si mateix, i està condicionat per la societat en la que vivim. Si bé ens agrada pensar que decidim plenament el que mengem, el cert és que ens adaptem al testimoni i als costums que ens han llegat els nostres avantpassats. El simple fet de tenir els tres àpats prefixats, amb horaris i tot, n’és una bona prova.

Potser per això quan viatgem, o simplement volem conèixer noves cultures, no només hem d’aprendre la llengua, el clima o els horaris, sinó que hem de descobrir quins secrets amaguen als seus fogons. L’art de mantenir vives les tradicions gastronòmiques és un dels instruments més potents que tenim per garantir la continuïtat de la diversitat cultural.

Si capgirem la situació, en l’actual societat globalitzada són cada vegada més freqüents les cadenes de restaurants multinacionals –no val la pena posar noms-. El fet que gent de diferents països i, fins i tot, de diferents continents mengi exactament el mateix provoca la unificació de costums i la homogeneïtzació cultural, i posa en perill el llegat que han deixat segles i segles de costums gastronòmics. 

Sigui com sigui, per sort som molts els qui gaudim descobrint noves maneres de cuinar i d’entendre l’acte social que això representa. Oblidem prejudicis, desxifrem ingredients, i tornem als orígens. Si hi ha alguna cosa a la qual estem condemnats a fer fins a morir és menjar. Fem-ho bé i gaudim-ho. I no oblidem que som el que mengem –i el com ho fem-.